El passat 18 de desembre, a les 18.30 hores, un home jove pujà, com un posseït, les escales del cambril de la Sang i estamanejà el Sant Crist, davant l'esglai dels feels que s'havien replegat per assistir a la missa vespertina, fins que el féu miques. Fou com una enrampada al pit de la societat mallorquina. La premsa publicava l'endemà la desraó de la malifeta: l'home (que per cert duia un nom ben devot: José María S.A.), de 29 anys, era un malalt sortit del Psiquiàtric i de la presó que ja havia provocat danys a l'església dels caputxins.

Sovint es denuncia la minva de sensibilitat comunitària i una premsa que torna cada dia més laica. Quan s'esdevé un succés, com l'atemptat al Crist de la Sang, provocador d'un eixam de reaccions al carrer i als mitjans de comunicació, parem-hi l'orella. Podríem qualificar-les de teologia popular si reflexionen sobre quelcom que commou la religió del poble, i fan interessants els comentaris orals, les cartes al director, les entrevistes de gent anònima i popular . Les podríem tractar de veus profètiques que ens arriben des de fora de la institució, als articles i glosses periodístiques, a les provocacions de personatges que sovint es declaren desenganxats. Agraïm-ne allò que tenen de denúncia, de seny i d'evangeli. En aquest recull no atribuïm més importància a les paraules jeràrquiques o clericals que a les del laïcat. Escoltem, més tost, aquestes darreres amb especial atenció tenint en compte que provenen de la religió del poble, són un component de la identitat col·lectiva, un reflex que ens retorna el mirall de la nostra postmodernitat.

1. "Una imatge emblemàtica per a tots els mallorquins"

Sabem que el Crist de la Sang és, juntament amb la Mare de Déu de Lluc, una de les imatges més venerades de Mallorca .

"La seva figura, obra anònima del segle XVII, es relaciona tradicionalment amb un personatge històric, fra Bartomeu Catany, el qual, per unes butlles del papa Pius II, confirmades pel rei Alfons V d'Aragó, unia, en un de tot sol, els hospitals de Ciutat de Mallorca, fins i tot el de Sant Andreu. El pare Catany morí el 10 d'octubre de 1462 i és molt probable que, en el seu temps, ja existís una imatge de Crist amb l'advocació de la Sang, puix que aquesta té una simbologia estretament vinculada amb els malalts. La capella del temple gòtic on fins ara era conservada la sagrada imatge fou bastida el 1743... Pujar al cambril del Sant Crist significava haver de passar per dues peces plenes d'exvots, recordatoris de milers de miracles, invàlids que guarits feien ofrena de petites reproduccions de membres humans en argent. Quadrets que explicaven com el Sant Crist havia salvat aquest o aquell d'un naufragi o d'una gran tempesta a la mar. Brodadures, flors artificials, joies de diversa vàlua... El que aquí anomenen promeses, la més senzilla de les quals era la de dur un ciri a la Sang, ofrenes de gent de tota casta i condició" (M. Ferrà Martorell) .

"El febrer del 1562 un crit d'horror s'estengué per Sóller: la pesta!. Els rumors es confirmaven: la terrible epidèmia que assolava València i Barcelona havia arribat a Mallorca. Un mes després s'enregistrava el primer cas a Palma. Fou terrible. Mallorca, que no arriba als cent mil habitants, tingué 15.000 morts, la majoria d'ells a una castigadíssima ciutat. No hi havia cura. Un de cada sis mallorquins perdé la vida. Quasi totes les famílies quedaren delmades. I això dins una illa, de la qual no es pot fugir. I amb poc menjar, i amb mínims recursos, oblidats per la península. Tots sols. Humiliats pel poder i desesperats per la por. Només quedava el consol d'anar a resar al Crist de la Sang. Mirar la imatge, encendre un ciri i calmar l'esperit. L'ara destrossat Crist representava l'esperit de resistència d'un poble" (J. Riera, Esperança destrossada).

"No podía creerlo. De repente me puse a pensar en todos aquellos que tenían en El su confidente, en lo que esa talla representaba para tanta gente, me acordé de aquella chica que lloraba desconsoladamente y en silencio a sus pies hace no más de tres meses, me acordé de els prohoms de la Sang que con tanto orgullo llevaban su cargo, pensé en la muchedumbre que seguía al Cristo cada Semana santa. También me acordé de cuando era pequeño y acompañaba a mi abuela todos los jueves santos a verle, de los cirios que llevé por exámenes que salieron bien y del orgullo con que explicaba su historia a los amigos que visitaban la isla. Porque ese Cristo representa una parte importante de la historia de nuestra ciudad, pero también un fragmento de la historia individual de muchos mallorquines" (J.I. Ribas Sevilla) .

¿Quina reacció hem tengut davant l'atemptat a una imatge tan emblemàtica i tan relacionada amb la pietat popular, amb els malalts i amb els sentenciats?

2. "Un senyal de Déu"

Sens dubte que marcà el to la declaració de don Teodor, bisbe de Mallorca. Compassió i misericòrdia cap a la persona de l'autor, que presentà com la primera imatge malmenada de Déu: "Siento un gran dolor y tristeza por lo ocurrido, pero creo que hubiera sido mucho peor si se hubiera tratado de un robo o de una profanación intencionada..." Esmentà una lectura profètica més àmplia i transcendent: "Es una señal de Dios... Es una señal de que tanto la destrucción de la naturaleza (en alusión al Prestige) como la destrucción de una imagen es una invitación a algo que debemos reconstruir. También tenemos que reconstruir otros valores en la sociedad" .

"No basta esperar la restauración de la imagen más emblemática de nuestro Cristo, hay que trabajar para reconstruir en nosotros mismos nuestro modo de vivir y ponernos en camino con una cultura marginal a la violencia, con la fuerza de la solidaridad, trabajando por un mundo más justo y pacífico y orando para que el amor sea el centro de toda acción" (J. Torrens Perelló) .

"No parece ésta una Navidad para la esperanza. La tragedia de Galicia nos golpea a todos, es como una peste negra que ensucia la tradicional blancura de estos días hasta dejarlos desfigurados para el mito y la alegría... mientras en Madrid los políticos se tiran el chapapote a la cabeza unos a otros... Tampoco en Mallorca estamos como para tirar cohetes. Un loco que nunca debió andar suelto destroza la imagen religiosa más venerada de esta tierra y el obispo dice que éste es un mensaje de Dios... No vamos a buscar culpables, Cristo yace hecho añicos en cualquier rincón, el portal de Belén está cubierto de apestoso fuel. Dios nos manda un mensaje, dice el obispo, pero a lo mejor no sabemos interpretarlo. Aunque lo peor, como siempre, vendrá cuando otros aseguren que lo han hecho por nosotros y nos lo expliquen a su manera" (M. Segura, Navidades negras) .

Per cert, la promesa dels polítics de restaurar la imatge abans de la pròxima processó del Dijous Sant, no rebé un assentiment tan general .

3. Està ben protegit el patrimoni?

Puc assegurar que el tema de la seguretat fou el primer esquitx que ens arribava a Lluc, amb la telefonada d'un periodista que se sentia esperonat per l'espaordiment de la pròpia mare:
"No podem convertir les nostres esglésies en presons", així de taxatiu es mostrà Pere Llabrés, canonge responsable de Patrimoni del Bisbat de Mallorca, en ser preguntat sobre si considerava que les mesures de seguretat de peces com el Sant Crist de la Sang eren ara per ara suficients. Llabrés explicà que "les esglésies han de ser sempre un lloc d'acollida per als feligresos, i seria contraproduent omplir-les de reixes i de barreres entre el públic i l'objecte de la seva devoció" …

El comunicat del viceprior de La Sang, mossèn Ricardo Ramos Carrique, també s'esforçava a mantenir l'equilibri entre el perdó i l'exigència de seguretat .

"Ya lo escribió Gabriel Maura: "En esta tierra, la gente más descreída creen en la Sang"... Pero sería un error pensar que el patrimonio crístico de Palma acaba en la Sang). Forman parte del patrimonio simbólico de la ciudad, de su imaginario más profundo. Hay que preservarlos de la acción de cualquier perturbado. Pero sin perder de vista que son objetos de culto y contemplación. Obligatoriamente accesibles para todos" (C.Garrido, Los Cristos de Palma) ).

La preocupació per la defensa i el manteniment del patrimoni arriba a escarrufar quan es connecta amb el tema de la pèrdua de la identitat:

"I ha bastat un boig de Jerez de la Frontera per esmicolar aquest símbol. Ningú no guardava el Sant Crist així com ha de ser. Ningú no protegia la vella esperança d'un poble que estigué a punt de perdre l'esperança. Ni un mal de vidre de seguretat, ni una vigilància així com cal... Per què el senyor bisbe no ha fet tot el possible per protegir la Sang? Què pensarien els avantpassats si vessin aquesta vergonya?... Vol cobrar entrada per mostrar-lo un cop restaurat? Que en cobri, que demani doblers i suports, però que actuï" (J. Riera, Esperança destrossada) .

¿Com salvarem el nostre patrimoni cultural si es pronostica que l'any 2010 la meitat de població haurà nascut fora de les Illes, a les cultures més diferents?

"El vandalismo o la sinrazón aplicada contra el Crist de la Sang es, para los mallorquines, una tragedia comparable al alquitrán que cubre las costas gallegas... ¿Cuántas súplicas o agradecimientos devotos y profundos se han hecho añicos? La grandeza del Crist de la Sang era precisamente su accesibilidad, la gente necesitaba sentir y tocar algo que trasciende lo físico y pertenece a la esfera de los valores. Incluso prescindiendo de la vertiente religiosa, su adoración y respeto er una tradición secular de nuestro pueblo, un acto de reafirmación de nuestra identidad... Uno llega a preguntarse si esta situación era previsible y que no sea más que la manifestación de esa espiral de actos, fatalidades y errores que están llevando a la pérdida de identidad de nuestro pueblo, de nuestras tradiciones, de nuestro talante y manera de ser" (J. Franch Fluxà) .

José María S.A. s'ha convertit així en símbol de la nostra societat malaltissa, que atempta contra els seus valors més preuats. Cap on anam?

"Teodoro Ubeda, obispo de Mallorca, no ha dudado en calificar el sopapo al Cristo como una señal de Dios... En ningún modo se me ocurriría discutir la autoridad de don Teodoro en materia de señales divinas, pero como el obispo se mueve en la abstracción teológica, para la que el común de los mortales no estamos intelectualmente preparados, les propogo una interpretación más de andar por casa: Para mí Dios se ha valido de este suceso para poner en evidencia que una sociedad que mete en la cárcel a los enfermos mentales que atentan contra las imágenes y concede la libertad a los malvados que agreden a los débiles puede que no esté muy bien de la cabeza" (M. Zoreda) .

4. Crists destrossats, "los cristos rotos"

No podia faltar la reacció de Jaume Santandreu que situa el fet dins un context més provocador: José Maria és un esquizofrènic arribat al límit a causa de la seva situació personal i familiar: La seva excompanya no li deixa veure el fill. Primer ho provà a les bones i no aconseguí res dels jutjats. Ho provà a les males i acabà a la presó. Quan tancaren el psiquiàtric, deixaren aquests malalts dins una marginació pitjor que la dels alcohòlics i toxicòmans. Sempre tengué un aura messiànica, que el portà a l'atemptat contra la Sang a causa del "desencís que pateix cap a l'Església... ja que li han tancat la porta als nassos, des de Càritas fins a nosaltres mateixos" .

"Després que destrossàs el Sant Crist, el bisbe va córrer a veure què havia passat. Anà tot d'una a comprovar l'estat en què havia quedat el Crist mort de la Sang... El senyor bisbe mai no ha corregut tant per anar a veure un d'aquests Crists vius que acabava de morir de sobredosi, o que havia estat expulsat de l'alberg per la infinitat de problemes que donava... Quin d'aquests dos Crists hauria protegit el Bon Jesús, el de fusta o el de carn i ossos? Jo crec que el primer, però per al senyor bisbe, per a la resta de l'Església i per a la classe política sembla més fàcil salvar un messies de fusta que dóna doblers abans que un messies esquizofrènic, alcohòlic o toxicòman que només dóna problemes" .

Crida l'atenció com el tema de la identificació amb els pobres és un dels més recollits:
"Dice el obispo Ubeda que la imagen -yeso y madera- destrozada del Crist de la Sang es una señal de Dios, para que reconstruyamos los valores. Opino igual. Reconstruyamos pues, ahora y aquí, los auténticos valores ancestrales de nuestra identidad cristiana. Intentaré tomar conciencia de que es más Cristo que el Cristo de la Sangre el que vive y muere marginado, bajo el silencio y la indiferencia de los que callan y se desentienden del problema. Intentaré reponer en el corazón de mis lectores la alegría colectiva... Podríamos reconstruir la salud mental y la calidad moral de los periódicos que hacemos. Hay que reconstruir el cristo roto que hay en cada prójimo marginado. Ese cristo no es de yeso ni de madera, pero también debe y puede reconstruirse" (J. Pla, Los cristos rotos) .

"No nos extrañe que Aquel que se hizo a sí mismo pobre con los pobres, esclavo con los esclavos, se haga hoy -ayudándose de uno de esos, sus pequeños- trizas con los destrozos. De este modo el Crist de la Sang se quiere identificar con los rotos... con Zaqueo . Y nos dice que son muchas las cosas que hay que recomponer, al tiempo que su imagen. Y que, si así no fuere, mejor le dejemos con los desechados, sus preferidos" (P. Sans) .

5. Allò que la imatge significa

S'han fet sentir un grapat de veus que aprofiten per a recordar la importància d'allò que la imatge significa: Crist es troba a la profunditat del cor, a la comunitat reunida per escoltar la Paraula i celebrar l'eucaristia, a la presència permanent del sagrari, i, amb una força especial, als pobres:

"Encara no se m'ha passat el disgust... També m'he assabentat que des que ja no hi és a l'Església, ha davallat molt el nombre de fidels que hi van i fins i tot es col·loquen molts menys ciris. Però com a catòlic he de dir que tot això és fullaraca i que el Crist de la Sang s'ha de dur al cor, que és allà on importa. La imatge tindrà un valor històric i artístic molt important, però només és això: una imatge feta pels homes que no té gaire més importància. De fet, hi ha esglésies protestants que no volen imatges a l'interior dels temples. Jo no seria tan exagerat, però consider que la nostra societat pensa massa en les imatges i massa poc en la espiritualitat" (M. Capó) .

"No es exacto decir que la iglesia de La Anunciación se ha quedado vacía. Porque aunque temporalmente no está la imagen del Cristo de La Sangre, la Persona Real del Cristo de La Sangre sí que está. Está en el sagrario. No está su símbolo en la figura que durante tantos siglos se ha venerado, pero está su presencia, y podemos "verle con los ojos de la fe". No olvidemos que una imagen del Señor representa a Dios pero no es Dios. Mientras que el Santísimo Sacramento de la Eucaristía, no es que represente, sino que es Dios mismo" (Declaració del vice-prior de l'església).

Són el temes que recull S. Salom, vicedelegat de pastoral de la diòcesi, a una bella

Pregària al Sant Crist de la Sang
Vos han fet trossos, Sant Crist de la Sang,
heu estat víctima d'un pertorbat mental,
Vós, que durant tants d'anys acollíreu amb els braços oberts
les supliques dels qui venien a implorar-vos una gràcia,
Vós, que heu estat testimoni de tantes de llàgrimes
i de tants de desconsols,
Vós, que heu rebut tants de rams de flors
en agraïment a un favor obtingut
i tants de ciris en compliment d'una promesa.
Desitjam veure, com més prest millor,
restablerta de bell nou la vostra imatge
per poder seguir la tradició dels nostres avantpassats
i poder-la deixar en herència als qui ens vindran darrere.

Però, on anirem, mentrestant, durant la vostra absència?
Ens quedarem orfes?
O cercarem, tal volta, un altre santcrist
a la mateixa església o a una altra, és igual,
i comprendrem que sou Vós mateix?
O aprendrem, tal vegada, a cercar-vos
allà on hi sou també present,
no de forma tan visual, però sí de forma més real,
tal com ho creim per la fe, com és en el Pa de la Paraula
i en el Pa de l'Eucaristia,
fet aliment enmig de la comunitat reunida
i fet silenci i espera en el tabernacle del sagrari?
Qui sap si el buit que ens deixa la vostra imatge
ens donarà l'ocasió de recordar aquelles paraules vostres
quan ens indicàreu els llocs on vos podríem trobar:
"Tot allò que feis a un d'aquests més petits a mi m'ho feis",
i també "quan vos reunireu dos o més en nom meu,
allà hi som jo enmig de vosaltres"!

Per què deu ser que preferim adorar-vos
o a la cova de Betlem quan éreu petitó,
o a la creu quan ja sou mort,
en lloc d´escoltar la vostra Paraula,
i de seguir-vos les petjades?

Solem dir que "no hi ha mal que no véngui per bé",
i que "de la desgràcia de Judes Sant Maciá en tragué ventura".
També solem dir de Vós que "escriviu dret amb retxes tortes".
Si d'aquesta desgràcia que tant ens ha ferit el cor,
en sabéssim treure almanco algun benefici!"

6 .Restaurar o no La Sang?

Vet aquí el resum de les intervencions sorgides en torn de l'atemptat que sofrí la imatge del Crist de la Sang poc abans de Nadal, a Ciutat de Mallorques. Una vegada més s'ha confirmat que no hem de separar Nadal de Pasqua, el Naixement de l'efussió de Sang. Hem tornat a recordar que el Fill de Déu s'encarnà en carn del poble fins a sofrir l'agressió del terror i l'execució injusta. Ens han advertit de la temptació d'idolatria quan manipulam la seva imatge.

"La Sang resurgirá de sus destrozos como consecuencia de la voluntad y del ingenio humanos, aplicados a recomponer lo que alguien, en un insensato arrebato enajenado, se vio impelido a destruir fatalmente... Ojalá nadie, ni ahora ni después, intente apropiarse del milagro de su recuperación con intenciones sectarias porque La Sang no es de nadie y es de todos. Y sólo a ella le corresponde el patrimonio de los milagros -grandes o insignificantes pero importantes todos para quien los pide- que continuarán engrandeciendo su leyenda a través de los miles de particulares historias anónimas, íntimas y emocionadas. Pequeños o grandes dramas cotidianos que la gente, como último recurso, seguirá llevando a los pies de la sagrada figura para acabar implorando su ayuda. Y esto nadie, haga lo que haga, conseguirá destrozarlo" (G. Sabrafín, Destrozar la leyenda) .

Valdria més renunciar a les imatges? En trauríem més profit si el deixàssim completament nu a la creu, una creu nua sense restaurar?

"¿Qué podemos hacer nosotros? ¿Quizás, en lugar de restaurar la imagen, no sería mejor dejar la cruz desnuda y que cada uno fuéramos a clavar nuestros pecados y que la Sangre del Cristo los lavara?" (J. Terrasa Salom, El Cristo de La Sangre o la sangre del Cristo).

"El atentado contra la imagen de La Sang no nos ha privado de Cristo, sino que lo ha resucitado. Para reencarnarse, ha elegido a un perturbado - el que destroza una talla de alcornoque está loco, el que bombardea Afganistán es un ser razonable-, el cual ha hecho más por la conmemoración del crucificado que todo el calendario navideño. Jesús ha renacido en Palma con violencia y estrépito, todos los alumbramientos son sangrientos. Nadie debería restaurar la figura. Cuando hasta las autopsias se disfrazan de manifestaciones artísticas, el cuerpo de madera hecho astillas reproduce con notable realismo la venganza del mercado contra el profeta que expulsó a los mercaderes del templo.

Dos mil años de vida habían reducido a Jesucristo a una figura de consenso y melodrama, una frase amable para cada ocasión. Su enésima Natividad, iba a pasar en Mallorca sin pena ni gloria, pero el atentado de La Sang le devuelve al personaje su faceta polémica y dramática. Si se atreve a ser irritante, si su divinidad no se interpone en una destrucción de su imagen que no surge del gamberrismo ni del ateísmo sino del subconsciente, quizás esté señalando que la inmensa mayoría de sus adoradores no serían elegidos por él como vehículos de su regreso a la tierra.

Cuando La Gioconda fue robada del Louvre por otro perturbado, se multiplicó la asistencia al museo. La muchedumbre se agolpaba ante el hueco dejado por el cuadro, que se hacía más presente que nunca. Del mismo modo, el derribo del Cristo de La Sang supondrá una revitalización de su culto, en tanto que obliga a un pueblo a replantearse su importancia" (M. Vallés, Cristo resucita en la Sang) .

Agraïm totes aquestes reflexions serioses, que provenen de la religió del poble i de moltes plomes que no representen precisament la institució clerical.

torna a l'índex