Lluc és l’evangelista de la tendresa de Déu. El Tercer Evangeli recorda que per experimentar la presència càlida i exigent de Déu necessitem dues actituds: la humilitat i la pregaria. Aproipemnos al sentit de la humilitat des de la narració del fariseu i el publicà (Lc 18,9-14).

1. La narració del fariseu i el publicà en el conjunt del evengeli de Lluc.

La paràbola del fariseu i el publicà (Lc 18,9-14) està situada en la tercera part de l'evangeli, en el viatge de Jesús cap a Jerusalem (Lc 9,51-19,28). Durant el camí, Jesús ensenya als deixebles les exigències de l’evangeli: l'oració, la misericòrdia, la fe, la humilitat, etc. Mitjançant la paraula, el Senyor modela la figura del veritable deixeble.

Emprant la paràbola del fariseu i el publicà, Jesús ensenya la humilitat. El publicà és el prototipus d'home humil que obre el cor a Déu i rep la misericòrdia convertida en perdó. El fariseu personifica l'orgullós incapaç d'obrirse a la misricordia divina.

Convindria precisar el significat del terme "humilitat"; doncs, sovint, en tenim una concepción errònia. La paraula "humilitat" procedeix de l'arrel llatina "humus, humilis" que significa "terra". Literalment és humil qui "té els peus en terra"; és a dir, qui adopta una actitud realista davant la vida. La persona humil té la capacitat de contemplarse a si mateixa tal com és i als altres tal com són.

La humilitat implica una actitud realista davant la vida, i per això ens capacita per a transformar la realitat que ens envolta. L'orgull suposa una visió distorsionada de la realitat. L'orgullós renúncia a mirarse a si mateix i als altres tal com són. L'actitud irreal davant la vida impedeix el creixement humà i la transformació social.

Pero l'actitud dels personatges que envolten la paràbola del fariseu i el publicà mostra va més enllà d’una actitud interior de realiame davant la vida. Els personatges humils de l'evangeli, la vídua i els nens, representen als pobres (Lc 18,1-8.15-17). Els orgullosos, el fariseu i el jove ric, simbolitzen als homes pagats de si mateixos (Lc 18,9-14.18-30). La humilitat no és només una actitud interior de sa realisme; és, a més, una actitud exterior manifestada en l'opció pels pobres i necessitats.

2. Elements del Text.

a. El Temple.

La ciutat de Jerusalem estava presidida per la magnificencia del Temple. L'edificació de tan immens edifici passà per diverses etapes, cadascuna molt significativa per a la història del poble jueu.

El rei David projectà construir un Temple però fou el mateix Déu qui, per boca del profeta Natán, li feu desistir de tal propòsit (2 Sm 7). Va ser el seu fill, Salomón, qui va edificar la Casa de Déu, on traslladà l'Arca de l'Aliança (2 Sm 6-8). Més tard Jerusalem i el Temple foren arrasats per Nabucodonosor (587 aC). El poble, derrotat, fou deportat a Babilonia. No obstant això entre les ruïnes del Temple se celebren alguns actes cultuals com insinuen els llibres de Jeremies i Zacaries (Jr 41, 5; Zac 7, 1-7; 8, 19).

L'any 538 aC, Cir el Gran, conquerí Babilonia i permeté als jueus deportats tornar a la seva pàtria. Una vegada a Jerusalem reconstruiren el Temple que consagraren l'any 515 aC. Després Palestina sofrí l'opressió dels monarques helenistas, contra els que es revoltaren els jueus capitaneajats pels germans Macabeos (167 aC). Els reis invasors havien profanat el Temple que fou consagrat de bell nou pels macabeus l’any 164 aC. El Temple fou reformat per Herodes el Gran (37-4 aC); i fou aquest Temple el que contemplà Jesús en la seva estada a la Ciutat Santa.

La part més important de l’edifici era el "Sancta Santorum", la zona "més santa" del Temple. En temps antics havia allotjat l'Arca de l'Aliança, però quan el Temple fou arrasat per Nabucodonosor (587 aC) l'Arca va ser destruïda. En temps de Jesús el "Sancta Sanctorum" estava buid. Una cop a l'any penetrava en el seu interior el sum sacerdot i, amb veu tremolosa, pronunciava el nom de Déu.

Les altres dependències del Temple es disposaven entorn del "Sancta Sanctorum". Davant d'ell se situaven l'altar dels sacrificis i l'altar del perfum on els jueus oferien sacrificis al Senyor per a implorar el seu perdó i la seva misericòrdia. Voltant el Temple hi havia tres atris: el dels sacerdots, dels homes, i de les dones. El conjunt del Temple estava precedit per l'atri dels gentils.

El Temple representava el centre del judaisme. La centralidad del Temple radicava en que simbolitzava la presència de Déu enmig del seu poble. Quan el farisei i el publicà van al Temple, no van a trobar-se amb Déu en un lloc qualsevol. Presenten al Senyor la seva pregària en el mateix àmbit de la presència divina, en el lloc més sagrat del judaisme. Atenent a l'estructura de l'edifici, els dos homes es trobarien, probablement, a l'Atri dels Homes, lloc al que únicament tenien accés els varons israelitas majors d'edat.

b. El Fariseu.

L'ambient palestí del segle I estava dominat per un tipus de pensament religios denominat Apocalíptic. En què consisteix el pensament apocalíptic?, expliquem-ho breument.

Les condicions socials a Israel durant el segle I eren difícils per diversos motius: La dominació romana, la pressió dels impostos, la misèria, etc. Les dificultats generaven la desesperació entre la gent que no veie remei als problemes. Els israelitas potser es fessin aquesta reflexió: "Hem intentat canviar la realitat, però no ho hem aconseguit. La nostra capacitat per a transformar la situació és insuficient". I, tal vegada, arribarien a aquesta conclusió: "Només una intervenció de Déu és capaç de millorar l'ordre de les coses".

Arribats a aquesta conclusió es farien aquesta pregunta: Si sóls Déu pot canviar la realitat, ¿per què no actua? I es respondrien a si mateixos: "Déu no actua perquè no l'hi demanam amb suficient intensitat; per tant realitzem activitats ascéticas per convencer Déu de que enviï un salvador (el Mesías) i instauri el seu regne (el Regne de Déu) ".

La Apocalíptica contempla la realitat humana com una realitat corrompuda del tot. Els apocalíptics volien convençer Déu perquè intervingués mitjançant un salvador que instaurés el seu Regne. Els apocalíptics es creien especials, els únics capaços d'influir en l'ànim de Déu i convèncer-lo per a una actuació definitiva.

Els fariseus constituïen un grup religiós important al segle I que vivia l'espiritualitat apocalíptica. Observaven la corrupció social. i intentaven convèncer Déu perquè enviés un redemptor. Ho feien amb un mètode particular: el compliment estricte i escrupolós de les normes legals.

La Llei bàsica d'Israel es troba en el Decàleg Ètic (Ex 20, 2-27; Dt 5, 6-21) i en els altres codis del AT: Codi de l'Aliança (Ex 21-23), Codi Duteronómic (Dt 12-26) i Llei de Santedat (Lv 17-26). No quedava més alternativa que adaptar els preceptes a les noves situacions de la vida. Per això la Llei d'Israel, relativament breu, es va anar ampliant i a l'època de Crist assolia proporcions enormes. Entre la gran quantotat de lleis, els fariseus eren escrupolosos en el compliment de tres normes:

* L'observança meticulosa del dissabte. Aquest dia no realitzaven cap treball; estava prohibit encendre foc i caminar més enllà de la distància d'un tir de pedra.

* La llei de puresa en els aliments i en les relacions amb les persones i coses. Els fariseus no tenien contacte amb desconeguts, tampoc podien tocar sang i estaven obligats a rentar-se contínuament les mans per a purificar-se del  contacte amb coses impures.

* El pagament escrupolós dels delmes. Estaven obligats a pagar el delme fins d'allò més nimi, com és el cas de la herbasana i altres espècies aromáticas.

A més d'aquests preceptes, afegien bones accions com el dejuni del dilluns i del dijous, i obres de caritat. Però l'obsessió pel compliment precís dels detalls de Llei, implicava que els fariseus es "separessin" de la gent. Precisament aquest és el significat de la paraula "fariseu": "separat". Els fariseus no eren dolents. Tenien una bona intenció: intentaven aconseguir mitjançant obres ascéticas la intervenció de Déu. ¿Quins són els punts febles de l'espiritualitat farisea? Bàsicament, són tres:

* La vida espiritual d'un fariseu tendeix a ser externa: Guardar el dissabte, pagar els delmes, rentar-se contínuament les mans.

* Portar a terme totes les accions externes que es proposava un fariseu era difícil. No tothom disposava de temps per a escodrinyar els secrets de la Llei, ni podia realitzar activitats ascéticas complexes. Els fariseus es creien superiors als altres i menyspreaven la resta de la població que consideraven inculta i impía.

* La negació de la pròpia responsabilitat. Els fariseus observaven la misèria social, però feien poca cosa per a remeiar-la; es conformaven en demanar a Déu que intervingués i posés remei al dolor dels homes. No s'adonaven que Déu intervé en la salvació del món mitjançant la misericòrdia practicada per l'ésser humà que Ell ha creat.

c. El Publicà.

L'Imperi Romà respectà, generalment, els costums jueus; però exigí el pagament d'un impost elevat. Els impostos cobrats per Roma sumien al país en la pobresa  i part de la població patia esclavitud per satisfer els deutes. No és estrany que els homes empobrits, abans de caure en l'esclavitud, intentessin viure del bandidatje.

Els publicans eren els encarregats de cobrar els impostos. Treballaven en una oficina anomenada "teloni" des de la qual controlaven la cobranza de les taxes. A més de cobrar els impostos prescrits exigien a la gent més del degut amb la finalitat d'enriquir-se. El deutor insolvent i la seva família eren venuts com esclaus per a satisfer el deute.

Els jueus consideraven pecadores als publicas per tres motius. D'una banda cobraven al poble impostos excessius, i practicaven la injustícia sotmetent a la població insolvent a l'esclavitud. Per altra banda eren col·laboracionistes del poder romà, amb el que erosionaven la fe jueva. Finalment els fariseus els acusaven d’una cosa molt greu: Gràcies al cobrament d'impostos es mantenia el poder romà a Palestina. La presència d'una potència estrangera provocava, segons creien els fariseus, que el país jueu fos un lloc impur. I per això Déu retardava l’arribada del Mesías i la instauración del seu Regne.

El poble senzill odiava els publicans per la seva injustícia. Els nacionalistes jueus els menyspreaven pel seu colaboracionisme amb Roma. Els fariseos els consideraven pecadores perquè la seva actitud impedia l'arribada del Regne de Déu. Els publicans s'enriquien amb el diners que usurpaven, però també experimentaven l'odi de tots, i percebien la distància que els separava de la bondat de Déu. Als publicanos no els quedava altra alternativa que relacionar-se amb persones de "la seva condició", gent a la que els dirigents jueus consideraven menyspreables. Observem que a l'evangeli els "publicans i els pecadors" són citats conjuntament (Lc 5,30; 7,34; 15,1).

c. Actitud del Fariseu.

El fariseu es posa dempeus davant Déu i comença a pregar (Lc 18,11). L'actitud de la seva pregària es caracteritza per l'autosuficiència: Fa notar les faltes dels altres i destaca les obres de pietat externa  que ell mateix realitza. Vegem cada aspecte

* Autosuficiència.

El fariseu diu a la seva pregària: “Déu meu et dono gràcies per no ser com els altres ...”. Aquesta afirmació reflecteix un orgull refinat; aquesta pregària recorda la frase que inicia la paràbola: “A alguns que, pensant estar a bé amb Déu, se sentien segurs de si mateixos i menyspreaven als altres ...” (Lc 18,9). El fariseu ha arribat a ser perfecte exteriorment, però no s'ha convertit interiorment, ha lluitan per la perfecció sense cercar la santedat (Lv 19,2).

* Les faltes dels altres.

L'autosuficiència impedeix la humilitat. La conversió no és, només, fruit de l'esforç humà, sinó que neix del cor obert a la gràcia de Déu. L'orgull del fariseu l’incapacita per a mirar-se a si mateix i descobrir el seu propi pecat. Humil és aquella persona realista, que mirant-se a si mateixa és capaç de discernir allò del que ha de convertir-se i allò en el que ha d'acceptar-se. El fariseu no penetra en el seu interior. Contempla als altres com competidors i els menysprea perquè són lladres, adúlters i injusts (Lc 18,11). El fariseo, pagat de si mateix, menysprea al publicà dient en la seva oració: “tampoc sóc com aquest publicà” (Lc 18,11).   

* Destaca les obres externes de pietat.

Pel que concerneix la seva espiritualitat, el fariseo expressa dues accions externes que, per altra banda, no són crucials en la vivència religiosa: “dejun dues vegades per setmana i pag el delme de tot el que guanyo” (Lc 18,12). Aquest home compleix la llei amb escrupulosidad, però ¿on queda la pràctica de la misericòrdia i la justícia ?.

d. Actitud del Publicà.

Les paraules i accions del publicà són eloqüents; vegem-les.

* “... es va quedar a certa distància i no s'atrevia ni a aixecar els ulls al cel; no feia més que donar-se cops en el pit ...” (Lc 18,13). El publicà, amb els seus gestos, reconeix el seu pecat. Donar-se cops de pit denotava el sentit de responsabilitat davant el mal causat. Ell que Déu l’observa i veu les injustícies que com recaudador ha pogut cometre contra el seu poble; per això no s'atreveix a aixecar els ulls al cel. El publicà no defuig la seva responsabilitat, senzillament la reconeix davant Déu.

* “... ¡Déu meu! ...” (Lc 18,13). La traducció dels textos bíblics és difícil. Algunes versions duen les paraules del publicà entre signes d'admiració (¡Déu meu!), mentre que no els utilitzen al referir-se al fariseo (Déu meu). Els signes d'admiració matisen la força de les paraules. Quan el fariseu diu “Déu meu” la seva expressió sembla rutinària i sense donar al Senyor la importància deguda. Quan el publicà exclama “¡Déu meu!” profereix un fort crit. Un crit no és rutinari, implica que la situació imposa respecte. El publicà sent respecte davant Déu, sap que el Senyor no roman indiferent davant la paraula humana.

*  “... tingues misericòrdia d'aquest pecador” (Lc 18,13).

El publicà observa la seva vida i percep el seu pecat. Segurament descobreix un pecat profund: el cobrament d'impostos desorbitats i l'ús de la força contra els febles. La dominació romana tolerava la injustícia dels publicans. Les lleis humanes justificaven la conducta dels recaudadores, però el publicà sap que la seva conducta no té justificació davant Déu.

El publicà realitza el més important de la pregària: obrir el seu cor a Déu. El publicà demana l'única cosa capaç de canviar la seva existència: la misericòrdia de Déu. Igual que Zaqueo, també publicà (Lc 19,1-10), el nostre personatge no pot per si mateix trencar el cercle viciós en que es troba la seva vida, necessita obrir el cor a Déu i rebre el perdó.

i. Resposta de Jesús.

“El publicà va tornar a casa seva estant a bé amb Déu i el fariseu no”; amb aquestes paraules respon Jesús al seu auditori (Lc 18,14). Seguidament Jesús, utilitzant un proverbi, dóna raó de la resposta: “Perquè tot el que s'enalteix, serà humiliat; i el que s'humilia serà enaltit” (Lc 18,14).

Qui no obre el cor Déu no pot rebre la seva misericòrdia. La gràcia de Déu no supleix la responsabilitat humana. La frase “el que s'humilia serà enaltit” indica que Déu sempre està al nostre costat per a abocar la misericòrdia en la nostra vida, però de nosaltres depèn obrir confiadamente el cor a la seva paraula. L'expressió "el que s'enalteix serà humiliat" denota la persona tancada, tant en si mateixa com respecte a Déu. En aquest cas la misericòrdia i el perdó de Déu no poden arribar a l’arrel més fonda de l’ànima. El tancament humà bloqueja l'actuació de l'amor de Déu en la nostra vida.

3. Conclusió.

La paràbola del fariseu i el publicà descriu la humilitat cristiana. Humil és aquell que mirant-se a si mateix es veu tal com és, que contempla als altres tal com són, i que observa el món com realment es presenta. Certament la humilitat és la virtut que possibilita contemplar la vida amb realisme, però no es limita a això. La humilitat només creix i es desenvolupa en contacte amb els pobres del nostre món. Ells, els febles, ens fan tenir els peus en terra i ser realistes davant la vida.

La veritable humilitat permet el creixement personal. Quan la persona humil contempla la vida descobreix dues coses: Allò del que ha de convertir-se i allò del que ha d’acceptar-se. Ser humil és ser savi. Quan som humils el nostre cor està obert a Déu i prest a gaudir de la seva tendresa María és el model d'humilitat. Ella, millor que ningú, ha mostrat un cor obert a la voluntat de Déu; per això l'entranya de María ha engendrat Jesús, la presència encarnada de Déu entre nosaltres.

torna a l'índex