Dante Alighieri afirmava amb raó: “Lluc és l’evengelista de la tendressa de Déu”. Efectivament, el Tercer Evangeli és el que presenta amb més delicadesa les entranyes misericordioses del Pare. Intentem aclarir el rostre del Déu de la tendresa a partir de la paràbola del Fill Pròdig (Lc 15,11-32).

1. Situació de l’episodi dins el conjunt de l’evangeli.

Les paraules de Jesús són importants però també és significatiu el lloc que ocupen dins el text evangèlic. La nostra paràbola es troba a la secció segona de l’evangeli: El viatge de Jesús des de Galilea fins a Jerusalem (9,51-19,27).

Si consideram el conjunt de la secció observarem cóm Jesús es dedica principalment a instruir als deixebles. També duu a terme altres tasques, però el seu treball prioritari rau en "ensenyar" les característiques del vertader apòstol: L’oració, l’amor, la justícia, el perdó, etc. De qualque manera, a la segona secció, Jesús esdevé "Paraula"; una Paraula que sembra en el cor dels deixebles la bona llavor del Regne de Déu.

Convé fer, encara, una altra observació. La paràbola (15,11-32) està, més o menys, a la part central de la secció (9,51-19,27). Hem d’advertir aquest detall. La segona secció descriu les peculiaritats de l’autèntic deixeble; però, al centre, es troba la "paràbola del fill pròdig" que descriu el rostre del Déu de la tendresa i la misericòrdia.

La nostra narració confronta l’actitud del pare, tendresa i misericòrdia, amb la dels fills, mesquinesa i traïció. D’aquesta manera mostrant la trivialitat de la perspectiva humana ens obliga a discernir la profunditat de la mirada de Déu, i a percebre que la misericòrdia de Déu és infinitament més poderosa que el pecat i l’estretor dels homes.

 Els deixebles, durant la passió, abandonaren el camí de Jesús i oblidaren la ruta de l’amor. Però tot i el pecat humà, el Senyor, igual que el pare de la paràbola, romandrà atent al retorn dels seus fills; i, sense que ells ho sabin, vetllarà el camí del seu retorn per soprender-los viu la matinada de Pascua.

2. Elements del texte.

2.1. L’actitud del fill menor.

a. La decisió d’abandonar la casa del Pare.

El dret israelita sobsté que sols els fills mascles accediran a l’herència. Entre ells, el major detenta una posició privilegiada i reb el doble que els altres (Dt 21,17). No obstant això, al nostre text, és el fill menor qui demana al pare la seva part de l’herència.

El menor, el que tenia menys drets, no es limita a "demanar" sinó que "exigeix", ja que es dirigeix al seu pare amb l’imperatiu "dona’m". No parla amb e pare mitjançant una súplica, sinó que ho fa exigint una prerrogativa. El pare respecta la  llibertat del fill; i, sense replicar res, reparteix els béns entre els germans. Després, el menor, reuneix tot el que és seu, abandona la casa paterna i s’encamina a un país llunyà.

b. L’amarga experiència d’una vida degradada.

Lluny de la casa paterna les condicions esdevenen adverses. Per poder explicar l’estat del fill menor la narració empra frases molt fortes:

* "Es va llogar a un propietari d’aquell país". Aquell  fill que havia abusat del seu dret quan va obligar al seu pare a repartir l’herència; ara s’ha “d’ajustar” a les condicions que li imposa un desconegut en terra estrangera i en temps de fam. Certament, l’existència es fa més difícil quan ens hem d’adaptar a les lleis del món per haver abandonat els preceptes de Déu!

*  “... l’envià als seus camps a pasturar porcs". Pasturar porcs era per a la religió jueva quelcom degradant i inacceptable. La legislació prohibia menjar-ne la seva carn i l’AT considera al porc animal impur (Dt 14,8). En el NT, per destacar la repugnància jueva cap al porc, narra la curació de l’endemoniat de Gerasa (): Els dimonis sortits del malalt penetren dins el cos dels porcs, és a dir, dins el més inmund. La situació del fill menor és pitjor que la dels porcs, doncs aquests mengen garroves mentre el fill ni tan sols les pot provar perquè ningú n’hi dóna.

c. La decisió de refer la vida.

Quan la situació és desesperada; el fill decideix tornar a la casa paterna. Però ens hem de fixar en les raons que l’impulsen al retorn.

* La primera motivació, la més profunda i la més real, és la fam. La raó per la que pensa tornar no és l’amor al pare ni el desitg de reconstruir la família. L’actitud per la que retorna és "perquè no té on caure mort", com diríem amb un llenguatge col.loquial. Es diu a sí mateix: “Quants de jornalers del meu pare tenen pa de sobres, i jo aquí m’estic morint de fam".

* Quan ha experimentat la fam i l’abandò, apareix una altra reflexió: "He pecat contra el cel i contra tu". L’expressió "pecar contra el cel" equival a afirmar: "pecar contra Déu". Al segle I, els jueus no pronunciaven el nom de Déu, sols el susurrave amb veu tremolosa el Sum Sacerdot quan, un cop a l’any, penetrava dins el recinte més sagrat del Temple.

El fill menor peceb que ha pecat. La seva situació no és fruit de la casualitat ni de la mala sort. Ell mateix ha desordenat la seva vida. Precisament això és el pecat: rompre la nostra pròpia vida; fer a bocins el projecte que Déu té per a nosaltres i destrossar la relació amb els germans. L’impacte que li fa la fam li revela com ha malbaratat l’existència i ha arruïnat el projecte del pare en favor seu.

* Conscient del seu pecat no es deixa enfonsar dins la desesperació, sinó que pren l’única decisió lúcida: "Se n’anà a trobar el seu pare". El pecat ha deixat seqüeles a la seva vida, ja no es sentirà davant el seu pare com a "fill", es presentarà com a "jornaler". El fill menor torna però ja res serà com abans, tant sols aspira a sobreviure, a ser un assalariat més. Però ignora el que és més important: La tendresa del pare està molt per damunt del pecat i la traïció que ell ha comès.

2.2. L’actitud del  fill major.

Apreciarem les característiques del major a contrallum de la forma de vida del germà menor.

a. “El fill gran era al camp, quan de tornada, s’ acostava a la casa ...

El fill major tenia prioritat en els drets d’herència. En canvi, se n’adonà que era el menor qui exigia els seus privilegis i se n’anava de casa amb la mitat dels béns. Ell va seguir treballant al camp, mentres el seu germà dilapidava la fortuna portant una vida dissoluta. Durant molt de temps va servir al seu pare sense desobeir mai ni un dels seus manaments; però mai va disfrutar d’un cabrit per celebrar una festa amb els amics. Ara veu com pel germà menor, que ha consumit els béns amb prostitutes, es celebra una festa amb un vedell gras.

La història del fill menor és l’experiència d’una vida truncada per l’orgull i la traïció; però la vida del fill menor descriu la rutina d’una existència trista i tancada a la bondad del pare.

b. ... ell es va indignar i no volia entrar”.

Des de la perspectiva externa, el fill major, ha actuat correctament. Segurament exigia en els altres la mateixa rigidesa per la que, ell mateix, tant s’esforçava. Per això quan el menor retorna i el pare l’acull amb amor, el major no ho pot entendre.

  L’odi cap al germà menor és immens. Diu al pare: "... aquest fill teu "; una frase que denota una gran dosi de ràbia, però que reflecteix, sobretot, la ruptura entre els germans. El major no diu "... aquest germà meu”; aquesta frase denotaria, encara, una relació fraternal. La locució "... aquest fill teu" indica que el major trenca la relació amb el menor; aquest ja no és el seu germà, és només un fill de son pare.

2.3. L’actitud del Pare cap el fill menor.

El fill menor torna a casa amb l’amargor de la derrota i la mala consciència del pecat. Ha destruït la seva vida i ara tant sols aspira a ser un jornaler. Però l’actitud del pare amb aquest fill és molt diversa. L’evangeli destaca en el pare tres actituds que traspuen la tendresa i exhalen el perdó i la misericòrdia.  

    * " ... les seves entranyes es commogueren ... ".

El fet de "commoure’s les entranyes" reflecteix l’aspecte maternal de l’amor. A una mare, quan ha de donar  llum al seu fill se li commoven les entranyes. És el mateix sentiment de Jesús quan contempla l’aflicció de la viuda de Naïm davant el baül del seu fill difunt: se li commoven les entranyes i es dirigeix al cadàver exclamant "¡aixeca’t!", i, desprès, entrega el fill viu a la mare (Lc 7,11-17). Jesús es fa solidari d’aquella dona perqué quan ella infantà el seu fill "les seves entranyes es varen commoure"; i també al Senyor se li conmmoven les entranyes davant el sofriment de la mare quan li retornsa viu el seu fill.

El pare de la nostra paràbola sent dins el seu sí l’experiència de l’amor maternal. També a ell "se li commoven les entranyes"; i torna a acollir al fill perdut. Fixemn-nos en el text evangèlic "Encara era lluny, que el seu pare el va veure i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà". Totes aquestes accions, metafòricament, "tornen a introduir dins les entranyes del pare" al fill que fogí i ara torna fracasat.

    * "... celebrem una festa ...".

L’actitud interior de "commoure’s les entranyes" presenta una correlació externa que manifesta l’amor "paternal" amb el fill. El pare li torna a donar la categoria que li correspon a dins la família. El vestit, els criats que el vesteixen, l’anell al dit, les sandàlies als peus; dibuixen la manera com el pare retorna al seu fill la dignitat familiar destruïda.

    * "... el va besar afectuosament...".

Quan hem parlat de l’amor "maternal" del pare ja feiem referència a aquesta expressió, però també és possible completar-la des d’una matització peculiar. L’amistad s’expressava, freqüentment, mitjançant una besada. Quan Pau se’n va de viatge, els deixebles d’Efes el despedeixen amb una besada (Ac 20,37); Jesús recrimina al fariseu que l’ha convidat el fet de no haber-lo rebut amb una besada (Lc 7,45), mentre que la dona pecadora ho ha fet (Lc 7,38).

La besada afectuosa amb la que és rebut el fill per son pare dóna la connotació de "l’amor amical". El pare ha mostrat un amor "maternal" i "paternal", però manifesta “l’amor d’amic”. Tomàs d’Aquino deia que l’amistat és la forma privilegiada de l’amor, perquè és una relació que surt de la llibertat. El pare és "pare" per naturalesa però es converteix amb "amic" per opció. 

En cap moment el pare ha aplicat, com suposava el fill menor, una justícia basada en models humans. Segons aquests esquemes el fill no tendria dret a cap bé familiar. En canvi, el pare no li demana comptes del  seu comportament ni li retreu la traïció, sinó que l’acull com a fill i mitjançant l’amor  maternal, amical i paternal.

2.4. La relació amb el fill major.

El fill major sempre havia estat amb el seu pare obeint els seus manaments; però segurament, hauria vsicut tancat a la seva tendressa. Com les pedres submergides al fons del mar que encara que estiguin enrevoltades d’aigua el seu interior continua sec. El major tot i haver estat enconat dins l’amor patern no ha percebut mai la tendresa de l’estimació. Fixem-nos amb la cruel resposta contra son pare: "... mai m’has donat  un cabrit per a fer festa amb els meus amics ...".

El germà menor fogí de casa destruint tots els béns. El major no vol entrar a casa per fruir de la festa; d’aquesta manera, també es nega a disfrutar de l’amor patern. El pare li diu: "¡tu sempre ets amb mi, i tot el que és meu és teu!". Aquest germà sempre havia estat amb el pare però li mancava l’essencial: l’experiència de la trobada personal amb ell. No deixar-se estimar per Déu és una forma subtil de fugir de la casa del Pare.

3. L’actitud profunda dels personatges.

Al fons de les actituds del pare i dels fills batega una opció diferent. El Pare representa la trobada que dóna sentit a la vida, mentre els fills mostren la decisió que porta al neguit i la buidor.

Apreciem les paraules del pare respecte del menor: "... perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida". I també el que diu al seu fill major: "... aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida". El nostre Déu és el Senyor de la vida. L’opció més profunda del pare pels seus fills és la vida; ell desitja que visquin plenament. Fixem-nos amb la diferència que hi ha amb les paraules dels criats: "... al teu germà, el teu pare l’ha retrobat en bona salut"; a Déu, representat pel pare, no li basta la salut física dels seus fills, ell desitja la profunditat i la intensitat en la vida.

El Pare de la vida creu en la libertat. No hi ha vida sense llibertat. Per això respecta la decisió del menor d’anar-se’n de casa i no s’enfronta agrament amb el major, quan, inflat per la ira, es nega a entrar a casa. Simplement els recorda que ell és la vida, vida expressada mitjançant el perdó, l’acollida, la tendresa i la festa.

La descripció dels germans posa davant els nostres ulls la negativa a participar de la vida que neix de les entranyes del pare. El menor se’n va de casa; i la vida que fins llavors havia disfrutat a la llar adquireix el gust amarg del desampar a terres llunyanes. El major havia viscut sempre a casa però no havia disfrutat de la tendressa del pare. Ara, quan sent la música festiva, perceb la naturalesa íntima del pare i es nega a entrar. La seva foscor ha fet de la seva existència una vida trista i pobra.

L’actitud del fill major guarda encara una altra lliçó. Aquell que ha viscut sempre dins el niu patern i no ha sabut assaborir la tendresa del pare, es queixa per no haver rebut un regal qualsevol: "no m’has donat un cabrit ...". El premi dels deixebles de Crist consisteix a estar a la casa del Pare: "¡si tot el que és meu és teu!" li recorda el pare al seu fill.

Quantes vegades dins la nostra vida ens pareix poc tenir a Déu com a Pare, i cercam altres premis: el poder, el posseir, o l’aparentar! L’amor amb amor es paga, el goig de ser cristià està en ser-ho; i la nostra sort sols és una: sentir-nos en mans del Déu de la tendresa. La recerca de qualsevol altra recompensa ens fa sortir de casa, com li va passar al fill menor; o ens impedeix entrar-hi, com al menor.

No obstant això, tenim la certesa de: ni la pobresa del major ni la traïció del més jove, ténen poder per a derrotar la força de l’amor. La mort mai  pot vencer la vida; aquest és el missatge de l’evangeli: "Jesús de Natzaret, el Crucificat; ha ressucitat" (Mc 16,6). La tendresa i la misericòrdia del pare han reengendrat als dos germans i els ha introduït de bell nou dins vida.  

4. Síntesi final.

La paràbola del fill pròdig presenta la intimitat de Déu que ens convida a seguir-lo, i dins els cor de Déu Pare sols i batega la tendressa i la misericordia.

El fill menor representa al deixeble orgullós que s’allunya del camí. Fora de la casa del Déu de la vida apareix l’amargor provocada pels idols de mort. El deixeble decideix tornar al camí i és allà on experimenta la profunditat de la vida. El pare l’acull de bell nou, de qualque manera és com si el tornàs a engendrar. L’amor maternal, paternal i d’amical del Pare, retornen a aquell home vençut la certesa de sentir-se estimat.

El germà major és el prototipus de cristià convençut que sempre ha estat en el camí, però que li ha mancat el més important: la trobada personal amb Déu. Durant tota la seva existència, aquell fill, havia viscut a la casa i havia treballat en els seus camps; però no havia experimentat el goig profund de l’amor del Pare.

El nostre Déu és el Senyor de la Vida. Quan ens allunyam d’ell, com el fill menor, ens asssalta l’experiència de l’abandó; quan ens tancam a ell, com el fill major, ens apareix la rutina del sensentit i la tristesa. Però el més important no és ni la nostra fuita ni el nostre tancament. El més important és que junt amb nosaltres hi ha un Déu que és Pare, i que la seva característica és la tendresa, i la seva opció és fer-nos viure. Adonar-nos que estam dins les bones mans del Déu de la vida és la nostra sort i, a la vegada, l’impuls de la nostra existència.

torna a l'índex