L'evangeli segons sant Lluc situa la curació dels deu leprosos en el trascurs del viatge de Jesús des de Galilea a Jerusalem (Lc 9,51-19,28). Durant el camí, Jesús instrueix els deixebles sobre el Regne de Déu. La curació dels leprosos està emmarcada en l'àmbit de l'ensenyament del Senyor als apòstols. Jesús no mostra la tècnica per realitzar miracles, revela com la misericòrdia esdevé curació i encontra personal amb Déu.

Elements del text.

Descriurem algunes paraules i expresions del text bíblic per facilitar la comprensió del relat de la purificació dels deu leprosos (Lc 17,11-19).

a. "Fent camí cap a Jerusalem, Jesús passava entre Samaria i Galilea".

El mapa de Palestina del temps de Jesús mostrava l’existencia de tres províncies. Al nord estava Galilea; la regió central apareixia ocupada per Samaría i en el sud es situava Judea amb la capital del país, Jerusalem.

Jesús, juntament amb els deixebles, emprén el viatge cap a la Ciutat Santa. La ruta més llògica i ràpida implicava travessar la província de Samaría. Però en aquell temps la regió no podia creuar-se amb seguretat. Entre els jueus (habitants de Judea) i els samaritans (pobladors de Samaría) existia una rivalitat que provocava continus conflictes.  D'on provenia la rivalitat ?

Ambdós grups, jueus i samaritans, professaven religions distintes: a Galilea i Judea es practicava el judaisme, mentre a Samaría seguien, preferentment, cultes provinents d'antigues religions orientals. Així i tot a Samaría existia un petit grup fidel al judaisme, encara que posseïe tradicions i ritus distints als practicats pels jueus de Jerusalem. La diferència religiosa entre jueus i samaritans procedia d'una distinció racial. L'any 722 aC els assiris conqueriren Samaría i deportaren els seus habitans a remotes regions del seu imperi; i, per altre banda, desplaçaren a Samaría algunes poblacions del territori assiri. A més de diferències religioses i racials existien també contrasts econòmics entre Judea i Samaria: Samaría era rica i gaudia de major projecció comercial que Judea.

L'animadversió entre jueus i samaritans provocava que Samaría no pogués ser transitada amb seguretat per part dels jueus. Per aquesta raó quan Jesús viatja cap a Jerusalem emprén una ruta que evita creuar Samaría. El camí implicava vorejar la frontera entre Galilea i Samaría, descendir la vall del Jordà per arribar a Jericó i després a Jerusalem. Un itinerari llarg i accidentat.

b. " ... van anar a trobar-lo deu leprosos ...".

La lepra és una malaltia provocada pel bacil de Hansen. Avui, mitjançant tractament mèdic pot guarir-se; però no succeïa el mateix en el món antic. Per als jueus del segle I la lepra era molt més que una malaltia: representava la maledicció de Déu sobre l'individu que la patia. Reflexionem sobre el significat de la lepra en l'època de Crist.

- La lepra és, en primer lloc, una malaltia.

Habitualment es deia "lepra" a tota malaltia que implicava un canvi en l'aspecte de la pell (Lv 13,1-23). També podien patir lepra les cases (Lv 14, 33-53) o els vestits (Lv 13, 47-59): el llibre del Levitic es refereix a la floriduras que apareix en els habitatges o a la roba vella. Per tant la paraula "lepra" englobava un significat ample: podia ser la mateixa malaltia i també qualsevol trastorn menor que provocas taques a la pell.

- La lepra era una malaltia amb dures conseqüències.

La lepra és contagiosa. La medicina jueva antiga era preventiva. Tal vegada, els jueus feien seu aquest aforisme: "La millor manera de guarir-se d'una malaltia és no contreure-la". Per tant quan algú es contagiava de la lepra era expulsat de la ciutat per a evitar el contagi. Vivia amb altres leprosos, el que propiciava el contagi dàquells que patien una malaltia que només ocasionava taques en la pell, pero no era la lepra. Els leprosos eren expulsats de la celebració litúrgica, la família prescindia d'ells i quedava exclosos de tot àmbit de relació. Els leprosos de la nostra narració romanen allunyats de Jesús " ... s’aturaren un tros lluny ..." (Lc 17,12), els leprosos observen les prescripcions legals i es mantenen distants de la gent sana.

- La lepra era una malaltia amb fortes connotacions religioses.

La duresa amb que la lepra atacava les persones propicià que fos considerada un càstig diví. María, la germana de Moisés, criticà el comportament del seu germà; i, com a càstig contragué la lepra. Més tard, Moisés implorà a Déu el perdó i la malaltia desaparagué del cos de la seva germana (Nm 12,9-16). La consideració de la lepra com càstig diví suposava per al leprosos una existència dramàtica.

Els leprosos creien que Déu els afligia per algun pecat que ells o els seus avantpassats havien comès. La lepra els excloïa de tota relació: no podien apropar-se al Temple per rebre el consol de Déu, ni entrar a la sinagoga per resar amb els germans. La vida del leprós estava closa dins un cercle cruel: D'una banda, el leprós se sentia castigat per Déu, i pel fet de estar exclòs de la relació amb Déu no podia acudir al Temple per a implorar el perdó. La seva vida era un sofriment sense sortida i sense canvi possible.

A causa de la connotació religiosa de la lepra, el sacerdot era l'encarregat de determinar quan un leprós estava curat. Quan el malalt percebia que les taques de la pell havien desaparegut, es presentava al sacerdot perquè confirmés la curació. Observem com en el nostre text Jesús envia als leprosos al sacerdot (Lc 17,14).

L'única esperança de curació dels leprosos era l'arribada del Messies. La gent pensava que la vinguda del Messies es caracteritzaria per la desaparició de la lepra (Lc 7,22).

c. La relació dels leprosos amb Jesús.

Els leprosos imploren a crits la ajuda de Jesús. El Senyor els semble un "mestre" al que demanen "compassió": "Jesús, mestre, apiada’t de nosaltres¡" (Lc 17,13). Vegem el significat de les paraules amb que els leprosos es dirigeixen a Jesús:

- Mestre.

La paraula "mestre" presenta una significació especial a l’evangeli de Lluc. Significa literalment "capdavanter", en el sentit de qui sap molt i és capaç de conduir els altres. Durant el segle I Palestina estava plena de personatges que es presentaven com "líders". Els leprosos adverteixen en Jesús la imatge d'algun líder i imploren la seva ajuda.

- Tingues pietat.

La paraula "pietat" és sinònima del terme "compassió". La paraula significa etimològicament "patir amb"; és a dir "sentir com a meu el sofriment dels germans". Els leprosos demanen a Jesús compassió, desitgen que els llançi unes monedes o un poc de menjar amb que subsistir algun temps. Els leprosos no esperen que Jesús trasformi les seves vides. Segurament contemplen Jesús com a un lider més entre tants que pul-lulaven per Palestina.

   Moltes vegades, en la vida cristiana, tenim una percepció llunyana de Jesús. L’admirem con un lider extraordinari. En ocasions contemplem l'Evangeli com la més excel·lent doctrina. Però, massa vegades, quedam lluny de Jesús sense contemplar-lo com el Senyor que transformar el cor de la nostra vida.

d. Resposta de Jesús als leprosos.

Jesús diu als leprosos: "Anau a presentar-vós als sacerdots" (Lc 17,14). El sacerdot decidia si la malaltia havia desaparegut o no. Examinava la pell del malalt i observava si existia alguna taca fosca (Lv 13,1-23). Alguna vegada la lepra era només aparent, i les taques es devien a alguna malaltia cutánea. El sacerdot al confirmar la curació del malalt, el readmetia al culte del Temple; i, per la seva banda, el malalt restablert s'incorporava a la vida quotidiana dels jueus.

Els leprosos obeeixen Jesúsi i es dirigeixen als sacerdots. Però, vet aquí el més sorprenent: "Mentre hi anaven, van quedar purs de la lepra" (Lc 17,14).

f. Reacció dels leprosos.

Els deu leprosos noten com han quedat "purificats" de la lepra. L'obediència a Jesús els ha purificat. En aquells deu homes esdevé una doble reacció. Nou leprosos perceben que la lepra ha desaparegut i continuen el camí per a presentar-se als sacerdots. Però sols un torna per donar gràcies a Jesús. Analitzem les dues actituds.

- El grup dels nou leprosos.

Nou leprosos es dirigeixen a Jerusalem per a presentar-se al sacerdot que constatarà la purificació i els reintegrarà a la vida de la comunitat jueva. Els leprosos han estat "purificats", i poden tornar a la situació que gaudien abans de contreure la lepra.

Fixem-nos, un moment, en la paraula "purificar". La purificació suposa un canvi extern de la persona: en aquest cas la desaparició de les taques de la pell. No implica un canvi profund en la vida de l'ésser humà. No pensem que la purificació sigui quelcom irrelevant, possibilita als leprosos retornar a la seva vida d’abans. Però per la "Bona Nova" de l'Evangeli el canvi exterior, la desaparició de les taques, no és suficient. Els nou leprosos "purificats" han contemplat Jesús com un lider i un mestre, però no han descobert al Senyor que transforma de socarrel l'existència humana.

- El leprós que torna a donar les gràcies a Jesús.

"Un d’ells, quan s’adonà que havia estat curat, va tornar enrere glorificant Déu amb grans crits". El text descriu el grup de nou leprosos afirmant que han estat "purificats"; però quan es refereix al leprós que torna espcifica que ha estat “curat”.

Els verbs "purificar" i "curar" presenten matissos diversos. La purificació indica un canvi extern: la desaparició de les taques. La curació denota una acció profunda. La purificació afecta al perifèric mentre la curació trasforma l’interior del esser humà; i com a consecuèncie provoca el canvi extern de la persona.

L’AT mostra com la capacitat de "purificar" descriu una atribució dels sacerdots (Lv 14), pero l’acció de “curar” pertany a Déu. El Senyor és l'únic que cura veritablement; escoltem la veu del AT: "Diu el Senyor al seu poble: "Si escoltes la veu del Senyor, el teu Déu ... si obeeixes els seus manaments i guardes tots els seus decrets, no us enviaré les malalties que he enviat als egipcis, perque jo, el Senyor, són el que cura" (Ex 15,26). Els hebreus suposaven que la malaltia era consecuèncie del pecat. Per aquesta raó la curació del leprós esdevé el símbol del perdó i la misericòrdia de Déu envers els homes (Is 6,10; Sal 30,3; 41 5; 103,3).

El leprós que retorna no contempla Jesús com un lider o un mestre capaç de "purificar" de la lepra. Descobreix en Jesús al "Senyor" que "cura”, que transforma la vida humana des de dintre.

g. L’agraiment del leprós curat..

Analitzen les paraules que el leprós curat adressa a Jesús.

- "... va tornar enrere glorificant Déu amb grans crits ...".

El leprós curat contempla en l'acció de Jesús l'obra de Déu. L’AT descriu Déu com el qui cura (Ex 15,26). Jesús, curant el leprós, realitza la mateixa tasca de Déu en favor del seu poble descrita a l’Antiga Aliança (Ex 15,26; Lc 17,15). Els leprosos esperaven l'arribada del Mesías que acabaria amb la lepra. Jesús guareix de la lepra, per tant en Jesús es manifesta el Messies promés.

- "... és prosternà als peus de Jesús amb el front fins a terra ...".

Prosternarse és l'actitud dels creyentes del AT davant la divinitat. Profetes i reis s'inclinen davant la magnificencia divina. El leprós descobreix en Jesús la manifestació de la presencia de Déu, per això es postra en sentit d'adoració.

- "... i li donava gràcies ...".

Donar gràcies implica reconèixer a un altre el bé que ens fa. Recordem els salms d'acció de gràcies: "Com podria retornar al Senyor tot el bé que m´ha fet?" (Sal 116,12). El leprós agraeix la "curació" que Jesús ha obrat en la seva vida. El canvi profund del leprós no consisteix sols en la desaparició de la lepra, sinó en haver descorbert en Jesús l'únic Senyor de la vida.

h. Característiques del leprós curat.

L'Evangeli diu: "aquell home era un samarità". Tal vegada pel seu origen samarità no conegués el judaisme i tengués poques possibilitats de descobrir el Messies. No obstant és l'únic leprós que penetra la identitat de Jesús. Els altres nou tal volta sabrien que la desaparició de la lepra indicava l'arribada del Mesías; però no perceben en Jesús cap Messies, sols descobreixen un bon mestre de Galilea.

i. Resposta de Jesús al leprós curat.

Jesús diu al samarità: "Aixeca’t i vés-et’n: la teva fe t’ha salvat" (Lc 17,19). Aquesta frase apareix sovint en la conclusió dels relats de miracles. Recordem el miracle de la dona hemorroísa, a la que Jesús li diu: "Filla, la teva fe t’ha salvat. Vés-et’n en pau" (Lc 8,48).

Jesús no diu al leprós: la teva fe t'ha "purificat"; ni tan sols: la teva fe t'ha "curat". Jesús afirma: "la teva fe t’ha salvat". La fe implica plantejar-se la vida des de la certesa que la nostra existencia reposa en les bones mans de Déu. D'aquesta manera, la força de la fe converteix la nostra vida en abric de tendresa pel proïsme. La salvació no és una purificació externa. La salvació és l'alliberament del mal que ens allunya de Déu, i l'arrel del mal és el pecat. La salvació de Jesús ens allibera del pecat per a dipositar-nos en les bones mans del Déu que cura.

Síntesi.

La purificació dels deu leprosos presenta la misericòrdia de Jesús convertida en curació. La narració és adequada per a explicar tres elements: el sentit dels miracles, el discipulat cristià i la naturalesa de la fe.

El veritable miracle no consisteix en la desaparició de la lepra. Nou leprosos han experimentat la purificació de la lepra, però només sobre un d'ells ha esdevingut la curació. El leprós curat ha descobert en Jesús, a través de la desparición de la lepra, la presència del Senyor que cura, i aquest és el veritable miracle.

El nucli de la vida cristiana rau en la trobada personal amb Jesús. Durant la passió, Pilat preguntà a Jesús: "I què és la veritat?" (Jo 18,38). Jesús no respon al procurador romà perquè la veritat cristiana no consisteix en descifrar un "què?" sinó en descobrir un "qui?"; en descobrir personalment Jesús: "el camí, la veritat i la vida" (Ju 14,6). El lepros curat ha trobat el “qui?” de la seva existencia: Jesús de Natzaret.

La fe és la capacitat de contemplar la vida i el món amb els ulls de Déu. Qualsevol esdeveniment de la vida esdevé pels creients un signe de la presència del Senyor. Acostumem-nos a percebre la nostra existencia des de la mirada de Déu i des de la certesa de saber-nos en les seves bones mans.

torna a l'índex