La paraula “Messies” prové de la llengua hebrea i significa “Ungit”. Als temps antics els reis d’Israel eren ungits amb oli consagrat (1 Sm 9, 16). Els profetes vessaven damunt el cap dels reis l’oli sant i esdevenien “Messies”: governadors d’Israel i  mitjançers entre Déu i el seu poble. La missió del rei com a Messies, consistia en fer creixer el Regne de Déu enmig del poble. Els monarques israelites no cuidaren la  tasca encomenada pel Senyor. Els abusos i arbitrarietats de la reialesa portaren Israel al desastre (2 Re 23, 31 - 25, 26). L’any 587 a.C. Jerusalem fou destruïda i els seus habitants portats a l’exili de Babilonia.

Al retorn de l’exili (538 a.C.) el poble jueu fou administrat pels sacerdots. El Sum Sacerdot; és a dir, el sacerdot principal, regia el país en l’àmbit religiós i administratiu. El Sum Sacerdot començà a rebre la unció que abans pertenyia als reis (Lv 4, 3.5.16; 2 Mc 1, 10), esdevingué mitjançer entre Déu i el poble i responsable de fer créixer el Regne de Déu en el sí d’Israel.

Els profetes contemplaven en tristesa el fracàs de reis i sacerdots per bastir el Regne de Déu. Als ambients profètics va sorgir l’intens anhel de que un dia arribaria un autèntic “Messies”, un vertader “Ungit del Senyor” per instaurar el Regne de Déu (cf. Sal 2).

El desig d’un Messes definitiu era tan intens que, en alguns ambients, s’esperava l’arribada de dos Messies enviats de Déu: un “Messies Sacerdot” que dirigiria l’esfera religiosa, i un “Messies Rei” pels assumptes polítics (Ez 45, 1-8; Zac 4, 1-14).

A la Palestina del segle I les condicions econòmiques, polítiques i socials eren especialment dures. L’opressió del domini romà, les arbitrarietats dels governants jueus, la corrupció religiosa, els abusos en el cobrament d’imposts, etc; creaven en el poble el sentiment de fracàs i foscor pel futur. Era un clima idoni pel naixement de falsos profetes anunciadors de solucions fàcils i màgiques pels greus problemes del país.

Més que mai, la gent desitjava l’arribada del “Messies” de “l’Ungit del Senyor” que trencàs la sofrença i el patiment. En aquesta situació viu i predica Joan el Baptista, el precursor de Jesús de Natzaret.

L’evangeli de Lluc descriu el naixement i l’infantessa de Joan (Lc 1, 5-25; 57-66; 80). Fill del sacerdot Zacaries i d’Isabel era de família sacerdotal i, com a tal, estava destinat a servir al Senyor amb el culte del Temple de Jerusalem; però Joan s’encaminà cap el desert i allà es convertí en profeta.

Un profeta no és aquell que endevina el futur, sinó el que interpreta el present amb els ulls de Déu. Al desert de Judea, Joan llegeix la realitat del seu poble i comprèn l’angoixa dels homes des de la perspectiva de Déu.

Joan comença a demanar als que acudeixen a ell la conversió, un canvi en l’estil de vida: “El qui tengui dues túniques, que les reparteixi amb el qui no en té. Els cobradors d’imposts que no exigeixin més del que està manat. Els soldats que no extorsionin ningú” (Lc 3, 10-14). Com a signe extern del canvi de vida, els israelites es feien batiar per Joan. S’acostaven al Baptista i els submergia dins l’aigua del Jordà, vora les localitats de Betània i Selim (Jo 1, 28; 3, 23), i llavors els tornava a treure com a signe de vida renovada.

La relació de Joan amb els seus deixebles no es detura amb el baptisme. Enforteix la vida interior dels seguidors ensenyant-los l’art de la pregària (Lc 11, 1) i la disciplina del dijuni (Lc 5, 33). La pregària i el dijuni són les mediacions que proposa Joan als deixebles perquè entenguin l’anunci més important. El Messies tan esperat, el salvador definitiu, Jesús de Natzaret, ja és aquí: “Jo vos batiï amb aigua; però ve el qui és més fort que jo, del qui no som digne de desfer la corretja de les sandàlies. Ell vos batiarà en Esperit Sant i foc” (Lc 3, 15-16).  

Com a vertader profeta, Joan no es limita a exigir la conversió individual ni el canvi en les actituds privades de les persones. Joan demana també un canvi estructural. La situació de penúria que pateix Palestina no és fruit de la casualitat ni del designi de Déu, és el resultat de les arbitrarietats dels prepotents. Joan s’enfreta amb el poder. Recrimina al rei Herodes Antipas el seu adulteri amb la dona del seu germà Filipo. El rei el fa executar (Mc 6, 17-29); possiblement, a la fortalesa de Maqueronte.

Joan amb els ulls de Déu  va llegir la realitat del seu temps, va denunciar la injustícia i va demanar la conversió; però, principalment, amb els ulls de Déu, anuncià a Jesús de Natzaret com el Messies esperat.

Jesús va acudir a Joan per rebre el baptisme (Lc 3, 21-22). Els evangelis presenten el baptisme de Jesús com el primer aconteixament de la seva vida adulta.  Jesús és el Salvador; per aquesta raó, quan comença la seva missió es posa vora els pecadors que anaven a rebre el baptisme de Joan. Jesús inicia la seva tasca col.locant-se al costat d’aquells que més necessiten el consol de Deu: “No he vengut a cridar a la conversió als justs sinó als pecadors” (Lc 5, 32). El més important de Joan el Baptiste, és el que diu de Jesús, bàsicament ensenya dues coses del  Senyor:

1º. “Mirau l’anyell de Déu, el qui lleva el pecat del Món” (Jo 1, 29).

La lepra era una de les malalties més terribles del món antic. Els israelites la consideraven com el càstig en que Déu punia els pecats més greus. Si algú es contagiava de lepra anava al sacerdot per esser purificat. El sacerdot prenia dos anyells mascles i una famella i els inmolava damunt l’altar (Lv 14, 8-32). Amb aquest ritu demanava a Déu el perdó pels pecats que havien provocat la lepra. No podem oblidar que als temps antics es pensava que les malalties eren els càstigs que Déu enviava als pecadors.

Quan Joan afirma: “Mirau l’anyell de Déu que lleva el pecat del Món” (Jo 1, 29), indica que Jesús és la salvació de Déu entre nosaltres. Ja no es necessitaran més anyells sacrificats per demanar a Déu el perdó, Jesús damunt la creu ens reconciliarà a tots amb el Pare i ens obrirà les portes del Regne de Déu anunciat per Joan el Baptista.

Joan té present també un altra figura important de l’Antic Testament. El profeta Isaïes assegura que el salvador, enviat per Déu, patirà molt per portar endavant el projecte de Déu (Is 52, 13 - 53, 12). Per explicar la sofrença del Messies vertader, Isaïes la compara al patiment d’un anyell innocent portat a matar: “... fou oprimit com un anyell conduït a l’escorxador, com una ovella muda davant els esquiladors” (Is 53, 7). A la passió veim que el patiment de Jesús no fou cap metàfora, sinó una realitat de dolor molt semblant a la prefigurada per Isaïes:“... assotat ... rebia bufetades ... coronat d’espines ... crucificat” (Jo 18-19).

Joan anuncia Jesús com el Messies esperat. Jesús instaurarà el Regne pero ho farà en les armes de l’amor. No amb un amor teòric i de paraules; sinó en l’amor vertader, el que passa per la humilitat, el servei, l’entrega i la vida compartida.

2º. “Jo l’he vist i don testimoni de que Jesús és el Fill de Déu” ( Jo 1, 34).

Durant el baptisme de Jesús, Joan tengué el seu encontre personal amb el Senyor. Les paraules no basten per explicar l’encontre íntim amb Déu; per aquesta raó l’Evangeli recorre al llenguatge poètic: “He vist l’Esperit que devallava del cel com un colom, i es posava damunt seu (Jesús). Jo no el coneixia, però el qui em va enviar a batejar amb aigua em va dir: Aquell damunt del qual veuràs devallar i posar-se l’Esperit, aquest és el qui bateja amb l’Esperit Sant. I jo ho he vist i he testificat que aquest és el Fill de Déu” (Jo 1, 32-34). <Algunes Bíblies tradueixen “l’Elegit de Déu” en lloc de “Fill de Déu”; ens inclinam per aquesta darrera opinió>.

En el cor de Joan, Jesús es revela com el Fill de Déu. Entendre Jesús com a Fill de Déu es copsar la naturalesa més íntima del Senyor. Jesús no és un profeta més, ni un Messies entre altres. Jesús és la Paraula de Déu entre nosaltres (Jo 1, 14) la presència  del Déu de l’amor enmig nostre.

La fama del Baptista fou molt gran dins el món jueu. Pau va trobar deixebles a Asia Menor que havien rebut el baptisme de Joan (Ac 18, 25; 19, 1-7). Tot i la seva grandesa Joan no es va convertir en ídol de sí mateix; sinó que va esdevenir el millor proclamador de Jesús; deia Joan: “Cal que Ell creixi i jo minvi” (Jo 3, 30). Mitjançant la Paraula de Joan es veia la persona de Jesús.

Els cristians hem experimentat Jesús en profunditat com el “Fill de Déu”, i és únicament amb el nostre testimoniatge d’amor com el món podrà coneixer la veritat de l’Evangeli: Cal que el nostre testimoni d’amor façi creixer la presencia de Crist en el nostre entorn.

torna a l'índex