El segle VII aC fou temps de tenebra i foscor pel poble d’Israel. El llarg regnat de dos monarques impius, Manasés i Ammón (693-638 aC), estengué la injustícia i la idolatria. Els israelites abandonaren la bondat de Yahvé, el pou d’aigua viva; i corrien darrera les cisternes crivellades dels falsos déus (cf. Jr 2, 13). La nació d’Israel, construida amb amor per l’esforç dels creients, es desfeia. Les negres nuvolades del desastre i la inminent destrucció de Jerusalem (587 aC), corsecaven els ànims dels israelites que encara restaven confiats en la fidelitat inquebrentable del Senyor.

    Déu no abandonà a la dissort la nació que s’esmicolava pels seus pecats. Yahvé envià el Jeremies al seu poble. Aquest missatger fou, durant molts d’anys, la veu càlida i exigent del Senyor en el cor ofuscat d’Israel.

     Jeremies tengué una única i difícil missió: A l’interior d’un poble que es trencava, ell era el signe visible de l’amor de Déu que permaneix per sempre. Jeremies és l’home obert a Déu i a les engoixes i esperançes dels homes, que té per missió la trasparència. Mitjançant la seva vida, els israelites contemplaren el cor amorós i el desitg alliberador del Senyor.

    La vocació de Jeremies esdevingué un dia concret a un indret determinat. Vers l’any 627 aC en el seu poble d’Anatot; el profeta sentí la veu de Déu que el cridava a ser testimoni de la tendresa divina en el canyamàs d’Israel desencisat.

     Déu digué al profeta: “Abans de formar-te en les entranyes de la mare, jo et conaixia; abans que sortissis del seu ventre, et vaig consagrar profeta destinat a les nacions” (Jr 1, 5).

    La vocació cristiana, el desitg de seguir la voluntat del Senyor, comença sempre amb una certesa: ¡Déu ens ha estimat primer! Abans de que Jeremies nasqués, Déu teixia el  seu projecte amorós sobre el profeta.

   Jeremies es torbà en escoltar aquestes paraules. Es sentí petit i feble per dur endavant els designis de l’Altíssim: “Ah, Senyor, Déu meu! Som massa jove. Com sabré parlar?” (Jr 1, 6). I el Senyor, com sempre, va confortar el jove que havia cridat: “No tenguis por de ningú. Jo seré al teu costat per alliberar-te. T’ho dic jo, el Senyor” (Jr 1, 8).

   Déu ens ha estimat primer i es preocupa en tendresa de nosaltres; però és molt sincer quan parla i no oculta mai que seguir-lo és difícil i implica, molt sovint, experimentar la contradicció i el conflicte. Una vegada que el Senyor ha sembrat l’amor en el seu profeta; li manifesta, descarnadament, les dificultats de la missió.

    “Yahvé digué a Jeremies: I ara, què veus?. El profeta respongué: veig una caldera damunt un fogó atiat pel vent del nord. El Senyor comentà a Jeremies: És cert, del nord entrarà el desastre contra tots els habitants del país” (cf. Jr 1, 12-14).

    El fogó atiat pel vent del nord i el desastre que s’acosta, simbolitzen els mals que afligeixen Israel. Del nord estaven a punt d’arribar els exèrcits babilònics que destruirien Jerusalem (587 aC). La Ciutat Santa, per culpa del seu orgull, entreveu el seu final tràgic. A l’interior d’aquest holocauste, Jeremies ha d’esser testimoni de l’amor fidel i misericordiós del Senyor.

    Jeremies es fa conscient de la missió a la que Déu el crida. ¡Quina tasca tant difícil! Esser el signe vivent del Déu de l’amor dins el món hostil a la fe que va camí de la desfeta. El profeta sent el soroll de la por dins la seva ànima i, metafòricament, pregunta a Déu: ¿Qui sou vos?

    El Senyor, novament, li adressa la paraula: “Què veus, Jeremies? Ell li respon: Veig una branca d’ametller, l’arbre que vetla. I el Senyor va concloure la conversa dient: És cert això que has vist. Jo també vigil perquè es compleixi la meva paraula” (cf. Jr 1, 11-12).

    Aquesta metàfora és la resposta de Déu al neguit del profeta. El Senyor diu a Jeremies: Jo sóm un ametller, l’arbre que vetla. En llengua hebrea el terme “ametller” significa literalment  “l’arbre que vetla, l’arbre que sap escoltar”.

    Durant al temps d’hivern els arbres pareix que dormen. No tenen fulles, ni fruits. Tot està gelat. A l’època de Jeremies, la història d’Israel passava per un temps d’hivern. Els arbres esponerosos de la fe, l’esperança i l’amor que caracteritzaren l’època de David; degut a la gelada de la idolatria i la injusticia, havien perdut la seva fulla i deixat de donar els seus fruits.

    Però dins el bosc adormit per la fredor i havia uns arbres florits: els ametllers. Si observam el camp, vorem que durant l’hivern, quan encara els altres arbres dormen, els ametllers han florit, i amb la seva flor blanca pareix que vetlen el sommi invernal dels altres arbres.

    Mitjançant la metàfora de l’ametller en flor, el Senyor assabenta Jeremies de la seva missió, però també el conforta amb la seva feel protecció. Deu li indica: Jo som com un ametller, t’envii al meu poble perquè siguis el signe visible de que Jo som el Déu de l’amor, sé ben cert que aquesta missió et serà difícil perqué vius en el temps d’hivern de la història; però no tenguis por, així com l’ametller vetla el sommi del altres arbres, Jo també vetlaré per tu i t’estorjaré durant la teva tasca perquè puguis esser signe del meu amor a l’hora foscant d’Israel.

   Amb la certesa de que Déu el vetlava, amb la seguretat d’estar en les bones mans de Déu, Jeremies inicià la seva tasca: Ser signe de l’amor de Déu en temps de desfeta.

   El llibre del profeta Jeremies narra les contrarietats que experimentà el profeta: Insultat, despreciat, tancat al fons d’un pou fangós, deportat a Egipte, etc. La gent inquiria Jeremies i li deia: ¿Què és el que et fa “aguantar en la fe” dins uns temps tant obscurs?

   I Jeremies donava sempre la mateixa resposta. El que m’aguanta és la seguretat d’estar en les bones mans de Déu. Yahvé es el meu “ametller”. Ell vetla la meva vida, i per això crec que el projecta de Déu triumfarà, sé cert que després del glasat hivern vendrà una lluminosa primavera i l’arbre de l’amor tornarà a donar el seu fruit: “Vendràn dies, diu el Senyor, que pactaré amb la casa d'Israel i amb la casa de Judà una aliança nova; posaré la meva Llei en el seu interior i l’escriuré en els seus cors; llavors jo seré el seu Déu i ells seran el meu poble” (Jr 31, 33).

   Jeremies no arribà a contemplar la nova primavera que havia anunciat. Va haver de fugir a l’Egipta vers l’any 592 a.C, on morí lluny de Jerusalem i del seu poble. El consol de la vida de Jeremies fou la certesa de que estava en les bones mans del Senyor; això li va bastar, i li permeté esser signe de l’amor de Déu en temps d’angoixa.

   Tal volta, visquem ara uns temps semblants als de Jeremies, però com succeí al profeta, Déu ens segueix cridant a ser testimonis vivents de l’amor. La militància cristiana si no s’aguanta en la certesa de que estam en les bones mans de Déu no s’aguanta enlloc.

     L’obertura a la crida de Déu i l’escolt constant de la Paraula ens donarà la confiança de que Ell protegeix la nostre vida, i ens aportarà la força per esperar la venguda del seu Regne.

     Déu és el nostre “ametller” que, en la seva flor blanca, vetla la nostra vida per que anunciem que la darrera paraula de l’existencia humana no rau en la foscor de l’hivern ni en la tristor del sepulcre; sinó en l’aubada de Pascua, en la ressurrecció triumfant del Senyor (cf. Lc 22-24),

torna a l'índex