Déu revelà al profeta Jeremies l'íntima amistat que l'unia amb Israel. Déu parlà amb un exemple al profeta i l'envià a casa del gerrer. Jeremies observà com l'artesà elaborava un vas de fang en el torn. El recipient es trencà en girar-ló, però el gerrer no el rebutjà, sinó que tornà a començar la tasca transformant-lo en un vas distint. Després digué Déu a Jeremies: «Mira, com l'argila en mans del gerrer, així estau vosaltres en les meves mans, israelites» (Jr 18, 1-6).

Jeremies, a través de l'exemple del gerrer, percebia la relació de Déu amb el seu poble. El gerrer representa Déu, que, amb el treball de les seves mans, modela el fang. L'argila és el símbol d'Israel que Deú torneja. Les voltes del torn evoquen el curs de la història en què Déu conforma el seu poble. El vas sorgit de les mans de Déu constitueix l'Israel modelat pel Senyor.

La metàfora del gerrer explica que la història d'Israel no és fruit de l'atzar, sinó de la labor tenaç de les mans de Déu. El Senyor, a partir d'un fang informe, depositat sobre el torn, pot elaborar la ceràmica més bella. Déu elegí un poble petit, informe com el fang, i, modelant-lo amb paciència al llarg del temps, plasmà Israel, el seu poble.

El gerrer que modela vasos i Déu que torneja el poble es toparen amb la mateixa dificultat. Quan el fang collocat damunt el torn no està humit, no es deixa modelar i es desfà. Déu havia pres fang i el modelava amb amor, però el fang -mancat d'aigua- no es deixava treballar i es trencava (Jr 18, 4). El Senyor no es desanimava, reprenia altra volta l'argila i la modelava de bell nou.

La metàfora del gerrer descriu poèticament el contingut de l'Antic Testament. Déu, el gerrer, té un nom propi: Jahvè. La bondat i la misericòrdia són, simbòlicament, les mans amb què Déu modelà el poble. Israel és l'argila que Jahvè converteix en vas. El fang no està sempre blan, sovint es troba sec i es trenca entre els dits del Senyor. Israel interpretarà els esqueixos com a càstig de Déu, quan, en realitat, són la conseqüència de fugir de Déu i retreure's de la seva misericòrdia. Malgrat la resistència del poble, Jahvè no es cansa de modelar-lo i, lentament, el conforma a la seva imatge i semblança al llarg de cinc etapes: alliberament, acompanyament, creació, perdó i vida per sempre.

Vegem-ne cada punt: el nom de Déu, l'actuació de la seva bondat i misericòrdia i les cinc etapes amb què modela el seu poble.

EL NOM DE DÉU: JAHVÈ.

El Déu d'Israel no és una divinitat difusa i llunyana. El seu nom personal és Jahvè i parla al seu poble en tendressa. Jahvè es revelà a Moisès i, mostrant-li la pròpia identitat, li confià la missió d'alliberar Israel d'Egipte.

Moisès pasturava la guarda del seu sogre Jetró. Una ovella fugí i Moisès le perseguí cap a la muntanya. Cercant-la, va veure un betzer que cremava i no es consumia. Impressionat, s'hi acostà per veure aquell prodigi. Llavors la veu de Déu li parlà des del foc i li digué: «Jo som el Déu del teu pare, el Déu d'Abraham, d'Isaac i de Jacob. He vist l'aflicció del meu poble a Egipte ... he davallat per alliberar-lo ... ara vés-hi, jo t'envii perquè treguis el meu poble d'Egipte.» Moisès respongué al Senyor: «Si vaig als israelites i els dic ‘el Déu dels vostres pares m'ha enviat a vosaltres’, quan em demanin quin és el seu nom, què els he de respondre­?» Déu digué a Moisès: «Jo som el qui som.» I afegí: «Així ho diràs als israelites: ‘Jo som m'ha enviat a vosaltres’» (Ex 3, 1-15).

El relat de la vocació de Moisès ajuda a discernir el significat de la paraula Jahvè. Déu, quan parla a Moisès, es defineix com «Jo som» (Ex 3, 14). No ens ha d'estranyar que la paraula Jahvè, que identifica Déu, sia un verb i no un substantiu. Cada poble elabora el llenguatge segons la forma en què viu. Els hebreus eren nòmades, i la seva parla estava marcada sobretot per termes que expressen moviment. En el llenguatge, els sintagmes que indiquen canvi i desplaçament són els verbs. Per això, Jahvè pertany a la conjugació del verb ser: «Jo som.» La frase «Jo som», referida a Jahvè, té, a l'AT, dos matisos de significat.

1r. En els temps més antics, quan Israel era plenament nòmada, l'expressió «Jo som» s'entenia, preferentment, en sentit causatiu; és a dir, es comprenia com «el qui fa ser». Jahvè no és un Déu que habita el cel sense més, sinó que es preocupa i auxilia el seu poble «fent-lo ser Israel». Notem la semblança amb l'exemple del gerrer. L'artesà pren fang i, modelant-lo, el «fa ser» un vas. Déu actua igual, pren un poble petit i esclau a Egipte i el «fa ser», el converteix en el seu poble, Israel.

Un segon relat de la vocació de Moisès descriu plàsticament com Jahvè converteix (fa ser) un grup de nòmades en el poble de la seva propietat. «Parlà Déu a Moisès i li digué: ‘Jo som Iahvè. Em vaig aparèixer a Abraham, Isaac i Jacob ... amb ells vaig establir aliança per donar-los la terra de Canaan ... ara he sentit el gemec dels israelites ... els alliberaré ... i els introduiré a la terra que havia jurat a Abraham, Isaac i Jacob i us la donaré en herència. Jo us faré el meu poble i seré el vostre Déu’» (Ex 6, 2-9). Jahvè converteix un grup nòmada en poble de la seva propietat, parlant-li, apareixent-se-li, establint-hi una aliança, escoltant-lo i sentint-ne el dolor, alliberant-lo, complint la seva paraula, i donant-li la terra promesa als avantpassats.

Precisar el significat dels termes hebreus és difícil, per això sovint es comparen amb els de l'àrab, idioma germà de l'hebreu. L'àrab disposa d'un verb la rel del qual és semblant a la de l'hebreu ‘Jahvé’, i que significa «estimar apassionadament». Unim la significació hebrea de Jahvè «Jo som», entesa com «el qui fa ser», amb el matís àrab «estimar apassionadament». En resulta una bella significació del nom de Déu: Iahvè és qui «fa ser», qui modela, el seu poble «estimant-lo apassionadament». La metàfora del gerrer, de cada vegada, es fa més real i menys fictícia: l'AT narra la història en què Jahvè modela el seu poble amb un amor apassionat.

2n. Amb el pas del temps Israel s'estableix a Palestina, lentament la condició nòmada es perd i Israel esdevé sedentari.  El canvi en el mode de vida implica una variació en el llenguatge. La comprensió de Jahvè «Jo som», amb el matís de significat «el que fa ser», es va perdent, i queda en el  «Jo som».

Els hebreus, en establir-se a Palestina, prengueren contacte amb els cananeus que poblaven el país. La religió cananea comptava amb molts de déus (Baal, Aserà, etc.), als quals adoraven en nombroses imatges. Els israelites foren atrets per l'exuberància del culte cananeu, oblidaren Jahvè i reteren culte als ídols.

Els profetes foren els encarregats de recordar al poble que només Jahvè és Déu i, com a conseqüència, els ídols no tenen caràcter diví. El profeta Isaïes, quan s'hi refereix, els anomena «els qui no són» (Is 41, 29), «no-res» (Is 41, 24), «una nullitat» (Is 45, 14). En contraposició als ídols, Iahvè es presenta com l'únic Déu: «el que és» (Jo som, Is 45, 5). Isaïes ensenya al seu poble que la salvació es troba només en les mans de Jahvè i no en el fals poder dels ídols. Jahvè és autor de la creació (Is 40, 26), i dirigeix la història (Is 41, 1-5) per fer propici l'alliberament d'Israel (43, 1). Els ídols són incapaços de qualsevol actuació (Is 41, 23), senzillament perquè «no són» déus i, per tant, és absurd triar-los (Is 41, 24).

Les dues matitzatzions del mot ‘Jahvé’ -“Jo som” y “el que fa esser”-, exposen clarament la intimitat de Déu. Jahvè és l'únic Déu i no n'hi ha d'altre; per tant, no és tan sols el Deú d'Israel, sinó el de tota la Humanitat. En ser l'únic Déu, Jahvè és l'únic capaç de salvar, és a dir, de modelar Israel i tots els pobles amb amor apassionat.

torna a l'índex